Feliç felicitat?

Dia rere dia et creues amb gent que com tu passeja pel carrer; va a comprar el pa al matí i surt a fer un vol amb els amics.
La gent compleix els seus petits objectius del dia a dia: despertar-se, esmorzar o anar a la feina forma part de tot allò quotidià que el sentit comú ens porta a fer, sense cap descans mental. I és que això és el que fem tots, sense adonar-nos-en: caiem en la nostra pròpia rutina, bona o dolenta, però sempre repetitiva en algun aspecte.

Aleshores arriba un dia que ens cansem de la monotonia que hem instaurat a la nostra vida i  el primer que se'ns acut fer és quelcom diferent i trencador; uns es posaran una arracada, d'altres es tiren en paracaigudes o també hi ha qui es compra alguna cosa que sempre havia desitjat. En fi, potser és el consum el que ens fa sentir millor? O simplement el fet de descarregar adrenalina és el que dóna més força a un mateix, i permet trobar els motius necessàries per conviure sense discordances amb la pròpia autoestima? Ens enganyem a nosaltres mateixos per pensar que som feliços? Els instants d'espontaneïtat enmig de la monotonia són els que ens donen força per seguir amb les rutines que la societat implanta?

No vull ser distanciar-me de la normalitat amb aquestes preguntes, ni vull donar a entendre el meu punt de vista. El que pretenc amb aquesta entrada de bloc és que us atureu un moment i us plantegeu aquestes preguntes, en les que una resposta matemàtica no té valor.
A vegades cal  desconnectar uns segons i parar-nos a qualsevol lloc i pensar en si estem fent el que volem fer a la vida, si som feliços en el present i si serem feliços en el futur que ens estem construint mica en mica.
Seria una il·lusa si em plantegés trobar una resposta a tot plegat, perquè el que avui creiem cert, demà potser no ho serà. Així és que per a tots aquells que somien, només els desitjo que aconsegueixin la felicitat a la que ells mateixos aspiren.

El que jo diria doncs és que si estàs content, ho gaudeixis; que si el temps se't llença a sobre, l'aturis d'alguna manera i d'altra banda, si aquest et passa massa a poc a poc, trobis mil històries per omplir-lo. Hi ha moments que òbviament hauràs de tocar de peus a terra, i això potser és més difícil del que sembla. Però el mes important de tot és que encara que no sàpigues on has d'anar ni com fer-ho, sempre vagis caminant.

Finalment doncs, us deixo amb un "intent" de sonet que vaig escriure ara ja fa un temps, però que va una mica relacionat amb el tema que avui he tractat.

Quan la teva ànima vola amb amor,

i sents temor de no seguir-la al compàs

de l’orquestra de timbals que tens al cor,

deixa els mals pensaments, oblida el fracàs!

Diuen que ets qui has volgut ser, i ets el que fas;

les coses bones venen soles, amb sort

i els judicis es resolen. Fes-me cas:

Fes vida de la vida i mort de la mort!

Un dia aprendràs a riure havent plorat,

i voldràs humides les teves ninetes:

les llàgrimes seran de felicitat.

Un dia volaràs com les orenetes,

la teva ànima i tu, per fi de costat:

Fes d’aquest dia avui, i d’avui demà.